La llegenda

Corre una mica de sang cubana per les venes de la Clotilda, la bella Clotilda. Sempre, si més no des de fa cinc generacions, a la seva família la primera filla duu el nom de Clotilda en record de l’enginy Clotilda – així és com s’anomenava fins que l’Amancio, un crioll amb arrels extremenyes, quan el va comprar, el va tornar a batejar amb el nom de “El Provecho”- que estava a prop de Carolina, pròxim als rius Candón i Salado, que donen les seves aigües al mar caribeny a la badia de Jaguay. Allà, en aquella badia, entre palmeres i matolls, la sang hispana es va convertir en una barreja gràcies a les trobades furtives entre la criolla rebesàvia Clotilda –la coneixien com a la bella Clotilda- i un guajiro de bona planta, forta musculació i poderosa virilitat. Diuen que va ser una debilitat i que no va haver cap enamoriscament entre ells, només plaer, però la sang es va barrejar.

En una d’aquelles trobades va néixer la besàvia Clotilda, bruna de pell, que als vint anys es va casar amb un metge de l’armada espanyola que va veure en ella – era filla única- la futura herència de l’enginy “El Provecho”, nom molt ben trobat ja que la finca produïa cada any 32.000 arroves de sucre. La rebesàvia Clotilda va tenir 6 fills, dues noies i quatre nois. La primera noia va ser l’àvia Clotilda – amb la pell menys bruna- com també s’havien anomenat Clotilda la seva mare i la seva àvia. Tenia la pell més clareta, fina i prima, gens ballaruga, intel·ligent. Ben aviat va demostrar el seu interès per la música. Quan tenia 20 anys, el seu pare, el metge que s’havia convertit en productor de sucre, la va enviar a Boston per a fer estudis de música. El metge veia ben clar que tot allò s’acabava, que els cubans buscaven la independència i que els Estats Units jugaven fort. Això no l’angoixava, no tenia ni un pèl de tonto i la seva fortuna estava repartida entre un banc de New Orleans i la Banca Asturiana, ell havia nascut a Pola de Siero i la terra sempre tira. A Boston la Clotilda va començar a tocar l’arpa -alguna cosa havia de tocar ja que estudiava al conservatori- i de passada es va enamorar d’un català, era de Sabadell, que tenia un restaurant. El metge no es va oposar al casament, estava ben content veient com anaven les coses a Cuba. Va anar al casament amb la seva dona Clotilda i allà s’hi va quedar perquè Cuba es va independitzar. Tres del seus sis fills es van reunir amb ells, i un altre fill i una filla es van quedar a Cuba per raons d’amors, que són unes raons ben poderoses.

La besàvia Clotilda va morir deu anys després, el seu marit ja havia mort feia dos anys, i la fortuna nascuda de “El Provecho” es va repartir entre tots ells. La concertista d’arpa, que no va arribar a fer cap concert, i el seu marit van tenir una filla. La nena es va dir Clotilda, no hi havia cap altra opció. No li agradava l’ambient de Boston, ni el clima, feia massa fred per a ella, i quan es va casar –ho va fer amb un arquitecte descendent d’hongaresos- van marxar a viure a Alburquerque, a Nuevo Méjico. L’arquitecte es va convertir en constructor, per maridatge disposava de prous diners i va aixecar gratacels i barris sencers, alhora que multiplicava la fortuna familiar, però sense aconseguir que la seva dona fos feliç. Un bon dia la Clotilda va desaparèixer d’Alburquerque i va tornar a aparèixer a Buenos Aires, vivint amb un director d’un hotel que li dedicava més temps a ella que a l’hotel. La filla que no va tenir amb l’arquitecte va néixer del seu matrimoni amb l’hoteler. Va ser una nena i es va dir Clotilda.

La petita Clotilda, que amb el temps s’ha convertit en la bella Clotilda, tan bella com ho havia estat , segons diuen, la seva rebesàvia. Quan tenia trenta anys, a la plenitud de la seva bellesa, amant de la vida, alegre i desenfadada, intel·ligent, vivaç, va arribar, potser rastrejant les seves arrels, a Sabadell. I s’hi va quedar perquè... bé, aquesta ja és una altra història que potser us explicaré algun dia.

J. Llop S.

Compartir en Facebook Compartir en Twitter Enviar por email More...